Vaig creure que el meu pare era Déu

Si hagués de descriure què són aquestes històries, diria que són comunicats, informes des de la primera línia de l’experiència personal. Són històries que parlen dels mons privats dels nord-americans i, així i tot, no paren de veure-s’hi els senyals ineluctables de la història, les maneres intricades com el conjunt de la societat dóna forma als destins individuals. […] Fins i tot després d’haver-les llegit totes 179, continuen fent-nos companyia i, de tant en tant, les recordem, de la mateixa manera com recordem una paràbola aguda o un bon acudit. Les imatges són clares, denses i, tanmateix, ingràvides. I cadascuna és prou petita per cabre’ns a la butxaca. Com les fotos de la família que sempre portem al damunt.