El violí d’en Lev

Encara ho recordo tot, el vespre càlid, les fileres de seients, tots ocupats, i el meu just a primera fila. La música omplia la sala sumida en la foscor i es desbordava a través de les finestres obertes cap als carrers d’una petita ciutat gal·lesa. Ara no importa quina melodia klezmer ens va fer regirar a les cadires, o va fer aixecar uns quants espectadors i els va fer ballar en aquell espai tan estret. El que importa és el moment en què el violinista va fer dues passes cap al davant de l’escenari, i tots els altres instruments, l’acordió, el piano, la bateria i el contrabaix, es van quedar en silenci. Perquè va ser llavors que vaig sentir parlar el violí per primer cop, amb una veu prou potent per obrir els porus i desentumir les articulacions, calant tan profundament en el nostre esperit que ens va deixar a tots atuïts anhelant emocions més intenses, més desenfrenades, més tristes i més joioses que les que havíem experimentat mai.