Primera persona del singular

El que trobo curiós de fer anys no és que jo m’hagi fet gran. No és que el meu jo juvenil hagi arribat, sense adonar-me’n, al que s’anomena la vellesa. El que em sorprèn és més aviat que tota la gent de la meva generació ja sigui vella… sobretot que totes les noies boniques i vitals que coneixia ja tinguin edat de tenir dos o tres nets. Quan ho penso se’m fa molt estrany i, segons com, m’entristeix. Tot i que no m’entristeixo mai pel fet que jo mateix m’hagi fet gran. Suposo que el que m’entristeix del fet que totes les noies que coneixia ja siguin velles és que m’obliga a admetre de nou que els meus somnis de joventut han perdut tota la validesa. En certa manera, la mort d’un somni pot ser més trista que la mort d’un ésser viu. I, segons com, això pot semblar un fet molt injust.