En Mangiku també parlava i actuava com una dona en la vida real. Si hagués estat més masculí en el seu dia a dia, els moments en què l’esclat del seu rol d’onnagata es fonia lentament en l’extensió de la ficció que era la seva vida real, talment com una onada que arriba a la platja, aquells moments haurien marcat una clara separació entre l’aigua i la sorra, una mena de tètrica porta tancada entre el somni i la realitat. Per tant, la ficció que mantenia en la vida real sustentava la ficció que després desplegava a l’escenari. Justament això, pensava en Masuyama, era el que identificava un veritable onnagata. Un onnagata era el fill nascut de la unió il·legítima entre el somni i la realitat.