L’intercanvi

La clau entra i gira dins el pany, suau i relliscosa com un peixet de plata. Ahir a la nit, mentre mirava des del llit com les ombres tremoloses de les branques fregaven la finestra, vaig pensar en aquest moment. I em vaig imaginar que seria més difícil. Vaig suposar que el metall xerricaria, que el pany es resistiria. Després de tot el que m’ha dut fins aquí, sembla que hauria de costar més. Però és fàcil, gairebé un anticlímax. Una closca d’ou que se t’esclafa a la mà i que ha s de llençar. La porta s’obre i el parquet de fusta de pi del passadís es desplega davant meu, polit i brillant. Just a l’entrada, unes quantes branques verdes i rígides amb unes baies com de plàstic surten de la boca d’un gerro. Reflectides al mirall, veig una filera de fotografies emmarcades a l’altra paret. Entro, tanco la porta suaument al meu darrere i avanço de pressa pel passadís, d’esquena a la paret. No vull mirar les fotos, encara no. Aviat.