La noia de l’aniversari

De cop i volta el vellet va fixar la mirada en un punt en l’aire. Les arrugues del front se li van fer més profundes: semblaven els plecs d’un cervell concentrat en els seus pensaments. Tenia els ulls clavats en alguna cosa –potser en alguna brossa invisible– que surava en l’aire. Llavors va obrir els braços, es va aixecar una mica de la cadira i va picar de mans. Tot seguit es va tornar a asseure, es va passar els dits per les arrugues del front ben a poc a poc, com si se les volgués suavitzar, i li va adreçar un somriure serè. –Ja està. Amb això el seu desig s’ha fet realitat- –Ja? –Sí, el seu desig ja s’ha complert. Ha estat bufar i fer ampolles –va confirmar el vellet–. Per molts anys, senyoreta. No pateixi, que deixaré el carretó a fora. Ja se’n pot tornar a treballar.