La nit de l’oracle

Només tenia trenta-quatre anys, però a efectes pràctics la malaltia m’havia convertit en un vell —en un d’aquells iaios amb paràlisi que arrosseguen els peus i que no poden fer un pas sense abans mirar quin peu és el dret i quin l’esquerre. Fins i tot al pas lent a què podia anar llavors, caminar em produïa una lleugeresa etèria i estranya al cap, un campi qui pugui de senyals barrejats i cables mentals creuats. El món saltava i rodava davant els meus ulls, sinuós com els reflexos en un mirall ondulat, i sempre que intentava mirar només una cosa, aïllar un sol objecte de l’allau de colors que s’arremolinaven —un mocador blau embolicat al cap d’una dona, per exemple, o el llum posterior, de color vermell, d’una camioneta que passava pel carrer—, es descomponia i es dissolia a l’instant, desapareixent com una gota de colorant en un got d’aigua.