“L’escriptura perfecta no existeix. Tal com no existeix la desesperació perfecta”.
Això m’ho va dir un escriptor que vaig conèixer per casualitat quan estudiava a la universitat. No vaig entendre fins molt més endavant el significat veritable d’aquestes paraules, però com a mínim em van oferir una mena de consol. L’escriptura perfecta no existeix.
Tot i així, sempre que em posava a escriure alguna cosa, em desesperava. L’abast de les coses sobre les quals podia escriure era massa limitat. Per exemple, potser podia escriure alguna cosa sobre els elefants, però després ja no sabia què dir dels domadors. Això és el que em passava.
Vaig arrossegar aquest dilema durant vuit anys… Vuit anys. És molt temps.