El conte de Nadal de l’Auggie Wren

Mentre fullejava els àlbums i començava a estudiar l’obra de l’Auggie, no sabia què pensar. La primera impressió va ser que era la cosa més estranya i més desconcertant que havia vist mai. Totes les fotografies eren iguals. Tot el projecte era un atordidor atac de repetició, el mateix carrer i els mateixos edificis una vegada i una altra, un implacable deliri d’imatges redundants. No se m’acudia res que dir a l’Aggie, de manera que vaig continuar passant pàgines, fent que sí amb el cap amb una apreciació fingida. L’Auggie estava impassible, mirant-me amb un ample somriure, però al cap d’uns quants minuts em va interrompre en sec i em va dir: “Vas massa de pressa. Si no vas més a poc a poc és impossible que ho entenguis”. Evidentment, tenia raó. Si no et prens el temps de mirar, no veuràs mai res.