1984

Era un dia d’abril fred i lluminós i els rellotges tocaven les tretze. En Winston Smith, amb la barbeta clavada al pit en un esforç per evitar el vent atroç, es va esmunyir ben de pressa entre les portes de vidre de l’Edifici de la Victòria, tot i que no prou de pressa per evitar que un remolí de pols sorrenca s’hi escolés amb ell. El passadís feia pudor de col bullida i d’estores velles. A la paret del fons hi havia enganxat un cartell en color, massa gran per a un interior. Representava solament un rostre enorme, de més d’un metre d’ample: el rostre d’un home d’uns quaranta-cinc anys, amb un espès bigoti negre i una fesomia ferrenya i atractiva. En Winston es va dirigir a les escales. Era inútil intentar agafar l’ascensor. Fins i tot en les millors èpoques funcionava ben poc, i actualment tallaven l’electricitat durant les hores de claror. La mesura formava part de la d’estalvi per preparar la Setmana de l’Odi.